Pel dia de la mona, el sol ha escalfat!!!!

Doncs aquí la setmana santa també es celebra, clar que només existeix en la forma reduïda. A més, Quebec i, a diferència de la resta del país, encara retalla un dia i la cosa queda, literalment, en un finde llarg. Em hagut de planificar-la a última hora, però mira tu, ha anat molt bé. Clar que el vem començar amb un divendres sant treballant, però en tornar a casa un CD del Pedro Guerra ens esperava a la caixa metàl·lica de la bústia.....gràcies Laia, un gran començament, aix, en pedrito i les sorpreses! Dissabte preparem una fideuà per 20 pers i a les 19h en punt arriben tota la troupe internacional del lab del mateu. Una vetllada molt entranyable, molt divertida i bon moment per introduir el joc del lobo. No decepciona i les barreres del llenguatge no limiten les acusacions absurdes, les complicitats fraudulentes i una gran victòria de la núria com a llop sola al final contra sis pueblericos (m'estic posant medalles, però és que va ser mooolt emocionant).


I deixant tots els plats en remull i la taula encara estesa marxem el diumenge a les 8h direcció a l'estació de trens. I és que resulta que el diumenge és un super festiu, que vol dir que no es lloguen cotxes. Sortida com les d'antaño; tren, bus de línea i caminata per carretera durant 7Km carregant els esquis de fons fins a arribar al parc natural d'Oka. Allà ens espera un refugi enmig del bosc (menys bucòlic del que ens esperavem, sease, no llar de foc, no gran finestrals) però el tenim només per nosaltres dos. Tothom ens avisa: a partir de els 18h esteu sols al parc, teniu cellular? exagerats. Ens deixen una pista d'esqui de fons il·luminada....Tot i ser un parc a només 50 Km de Montreal, un enorme llac glaçat li dona molt carisma. Gent fent esquí impulsats amb un parapent, gent arrossegant trineus dissenyats per portar nanos, iaios amb malles, grups de dones patinant a tope, gent fent anar estels enmig del llac, gent sola passejant, nosaltres fent el que podem amb uns esquins massa lliscants, tothom disfrutant d'un dia espeterrant, d'un sol que per fi escalfa!!!!!!!!!!!!!


i avui a casa encara ens esperava el toc final: l'ou de xocolata. I és que vinc d'una família amb una certa devoció a la xocolata +65% i on el dia de la mona tots ens trobem al voltant de la taula i un inmens ou de xocolata va d'una banda a l'altra fins que algú, inocentment, el converteix en mil troços, permetent que tothom en pugui gaudir. Aquesta seria la versió diplomàtica. La veritat, és que durant tot el dinar, l'ou està exposat, prepotent, i cadascú dels de la taula, el va mirant desafiant, amb el desig de descarregar-hi les forces, assaborint la satisfacció de la trencadissa. Cada any és diferent. Però cada any és millor la manera de trencar-se. I cal que sigui així. Per que si els comensals no satisfant les seves necessitats; antics plats, antigues peces de porcellana poden patir.....Bravo Bet, aquest any has estat, senzillament, tremenda! doncs, nosaltres, per sort, em trobat també un ou de xocolata, a la mida de dos. Però tenia sorpresa, feia soroll al moure'l. Quatre dies em hagut d'esperar. El mateu ha estat iniciat al ritual familiar i generosament he cedit la trencadissa (serà que estic madurant..) i sabeu que hi havia a dins.......doncs bombons de xocolata, pues claro, que gran!!!!!!!!!! (estel, pren nota!).